domingo, 5 de junio de 2011

Aquell... 6 juny 1984





(La traducción al castellano se encuentra al final de la entrada)

Aquell ... 6 juny 1984

La vigília vam menjar aviat. El Dr Nicoletti havia ordenat tots els preparatius per al part-induït i previst per al dia següent-a la Clínica Quirón de Barcelona. Després de dinar i amb el modest aixovar preparat per Carmen, i jo amb les poques coses necessàries per a passar una nit, vam partir cap a Barcelona. Arribem cap a dos ens van instal.lar en una preciosa habitació amb llit supletori per a l'acompanyant. Després de mirar unes revistes i com l'estat de Carmen era bo, a l'hora del sopar, demanem permís per sortir i sopar frugalment en un dels petits restaurants propers a la Clínica. Un poc de pernil i plats d'escalivada i exqueisada que tant ens agradava. A mi em va acompanyar mitja ampolla de Rioja Cune. Després i amb el somriure de satisfacció perquè tot fos tan senzill i agradable, tornem a l'habitació.- A veure si demà et despertes abans que vinguin a buscar ... em va dir Carmen.L'endemà, i incomplint la meva promesa, em va despertar a les set cinquanta, dient-me que s'escoltava caminar pels passadissos. Sense donar-me temps a aixecar, va entrar la infermera ...- Vaja, que cal preparar-ja ...Em vaig aixecar ràpidament i als cinc minuts li posaven els sèrums i la portaven al quiròfan. Vaig passar la resta del temps fent alguna trucada i repassant les revistes. A les onze, es va obrir la porta i va entrar una Carmen adolorida i feliç amb una boleta, de mans inquietes i ulls tancats.Estefania havia nascut.La resta de la jornada es va repartir entre trucades telefòniques, visites d'alguns amics i companys de feina, lliuraments de rams de flors i la contemplació d'aquest nou miracle-ja teníem un-que ens acompanyaria per sempre.A dos quarts vam decidir que havia de tornar a Igualada per compartir la bona nova amb l'àvia i el seu germà.Mai oblidaré aquest retorn. Van ser els seixanta-set quilòmetres més feliços de la meva vida.Descendir de la Clínica fins a l'Avinguda Diagonal que em va semblar que havia doblat la seva il luminació i la vaig seguir amb la calma de la seva contemplació. A l'acabar i continuar per la carretera que duia a Martorell-llavors no hi havia autovia-vaig observar que la llum no havia desaparegut . No he tornat a veure una nit tan bonica. El cel, blau intens, tenia una extraordinària lluminositat que no va desaparèixer durant tot el trajecte. Podia contemplar fins i tot les escorces dels arbres del camí, el verd de la primavera i la conjunció d'estrelles que, em va semblar, em saludaven. Les humils cases en travessar Esparreguera es van tornar en belles i alegres, els semàfors, més que controlar la circulació, em feien gestos de complicitat, fins el trànsit, serè i amable, contribuïa amb la seva placidesa a la màgia del moment. Aquella nit, vaig estimar. Vaig estimar a la vida, la meva família, els amics i, especialment, a aquella terra que m'havia acollit amb tant afecte i respecte. Aquella nit em vaig sentir part de Catalunya i celebrar que hi hagués nascut Estefania. Com diu Serrat, aquest català universal, "de tant en tant la vida, a colors es desplega com un Atles, i ens sentim en bones mans", tots els colors d'aquella nit es reunien en aquest curt trajecte. Abrera, Can Roca, van anar quedant enrere fins albirar la muntanya del del Bruc, amb el seu hotel a la part alta que em anunciava la proximitat de la casa. El silenci del túnel va convertir en encara més intens el meu sentiment. Una tímida llàgrima va lliscar per la meva galta en la corba de Vilanova que anunciava la recta d'entrada a Igualada. Al fons, les llums de l'Hotel Amèrica en el que tantes nits vaig passar, en aquella, no li cabien les estrelles. Després de prendre l'Avinguda Balmes i complir amb el petit desviament, em vaig endinsar al Passeig Verdaguer, amb la seva bulevard ple de encesos arbres i alçades els llums de fanals, fins a la nostra casa amb les tribunes vidre que la distingien.En arribar a la porta em va obrir un somriure amb nom d'àvia que inquieta preguntava: Què tal?, Què tal? ¿Tot bé? ¿I la chiqueta? ¿I la Carmen?Javier es va meus braços, amb el seu lleu somriure - quina meravella, que els anys no l'hagin esborrat! - Mentre li deia que Estefania ja estava entre nosaltres.Vam sopar somrients i gairebé en silenci; aquest pudor elegant-característic d'àvia-només li permetia preguntar, de tant en tant, alguna cosa. Es va ficar i vaig estar una estona jugant amb Javier fins que ho vaig ficar al llit i li vaig donar un petó.Vaig anar a l'habitació i em vaig estirar al llit, per primera vegada, no compartida.Vaig tornar la mirada cap a la tribuna de vidre i vaig veure la radiant fanal que, com un sentinella, vigilava la nit. Vaig tancar els ulls. Tot estava bé. Estefania havia nascut ...


Zaragoza, 6 juny 2011


(La entrada inicial está escrita en catalán, pues era mi sentir aquella noche...)

Aquél… 6 de Junio de 1984

La víspera comimos pronto. El Dr. Nicoletti había ordenado todos los preparativos para el parto –inducido y previsto para el día siguiente- en la Clínica Quirón de Barcelona. Después de comer y con el modesto ajuar preparado por Carmen, y yo con las pocas cosas necesarias para pasar una noche, partimos hacia Barcelona. Llegamos sobre las cinco y nos instalaron en una preciosa habitación con cama supletoria para el acompañante; después de hojear unas revistas y como el estado de Carmen era bueno, a la hora de la cena, solicitamos permiso para salir y cenar frugalmente en uno de los pequeños restaurantes cercanos a la Clínica; un poco de jamón y platos de escalivada y exqueisada que tanto nos gustaba; a mí me acompañó media botella de Rioja Cune. Después y con la sonrisa de satisfacción porque todo fuera tan sencillo y placentero, regresamos a la habitación.
- A ver si mañana te despiertas antes de que vengan a buscarme… me dijo Carmen.
A la mañana siguiente, e incumpliendo mi promesa, me despertó a las siete cincuenta, diciéndome que se escuchaba caminar por los pasillos; sin darme tiempo a levantarme, entró la enfermera…
- Vamos, que hay que prepararse ya…
Me levanté rápidamente y a los cinco minutos le colocaban los sueros y se la llevaban al quirófano. Pasé el resto del tiempo haciendo alguna llamada y repasando las revistas. A las once, se abrió la puerta y entró una Carmen dolorida y feliz con una bolita, de manos inquietas y ojos cerrados. 
Estefanía había nacido.
El resto de la jornada se repartió entre llamadas telefónicas, visitas de algunos amigos y compañeros de trabajo, entregas de ramos de flores y la contemplación de ese nuevo milagro –ya teníamos uno- que nos acompañaría para siempre.
A las nueve y media decidimos que debía regresar a Igualada para compartir la buena nueva con la abuela y su hermano.
Nunca olvidaré ese regreso. Fueron los sesenta y siete kilómetros más felices de mi vida.
Descendí de la Clínica hasta la Avenida Diagonal que me pareció que había doblado su iluminación y la seguí con la calma de su contemplación; al terminarla y continuar por la carretera que llevaba a Martorell –entonces no había autovía- observé que la luz no había desaparecido. No he vuelto a ver una noche tan hermosa. El cielo, azul intenso, tenía una extraordinaria luminosidad que no desapareció durante todo el trayecto; podía contemplar incluso las cortezas de los árboles del camino, el verde de la primavera y la conjunción de estrellas que, me pareció, me saludaban. Las humildes casas al atravesar Esparraguera se tornaron en bellas y alegres; los semáforos, más que controlar la circulación, me hacían guiños; hasta el tráfico, sereno y amable, contribuía con su placidez a la magia del momento. Aquella noche, amé. Amé a la vida, a mi familia, a los amigos y, especialmente, a aquella tierra que me había acogido con tanto afecto y respeto. Aquella noche me sentí parte de Catalunya y celebré que allí hubiera nacido Estefanía. Como dice Serrat, ese catalán universal, “de vez en cuando la vida, a colores se despliega como un Atlas, y nos sentimos en buenas manos”; todos los colores de aquella noche se reunían en ese corto trayecto. Abrera, Can Roca, fueron quedando atrás hasta divisar la montaña del El Bruc, con su hotel en lo alto que me anunciaba la proximidad de la casa. El silencio del túnel convirtió en todavía más intenso mi sentimiento. Una tímida lágrima se deslizó por mi mejilla en la curva de Vilanova que anunciaba la recta de entrada a Igualada. Al fondo, las luces del Hotel América en el que tantas noches pasé; en aquella, no le cabían las estrellas. Después de tomar la Avenida Balmes y cumplir con el pequeño desvío, me adentré en el Passeig Verdaguer, con su boulevard pleno de encendidos árboles y erguidas las luces de sus farolas, hasta nuestra casa con las tribunas acristaladas que la distinguían. 
Al llegar a la puerta me abrió una sonrisa con nombre de abuela que inquieta preguntaba: ¿Qué tal?, ¿Qué tal? ¿Todo bien? ¿Y la chiqueta? ¿Y la Carmen?
Javier se vino a mis brazos, con su leve sonrisa -¡qué maravilla, que los años no se la hayan borrado!- mientras le decía que Estefanía ya estaba entre nosotros.
Cenamos sonrientes y casi en silencio; ese pudor elegante –característico de la abuela- solo le permitía preguntar, de cuando en cuando, alguna cosa. Se acostó y estuve un rato jugando con Javier hasta que lo acosté y le di un beso.
Fui a la habitación y me tumbé en la cama, por primera vez, no compartida. Volví la mirada hacia la tribuna acristalada y vi la radiante farola que, como un centinela, vigilaba la noche. Cerré los ojos. Todo estaba bien. Estefanía había nacido…

Zaragoza, 6 de Junio del 2011